Del 12 de febrer al 1 d'abril. Els diumenges, inici a les 21:15
El Lloc
TeatreNeu
Carrer Terol nº 26,
Barcelona, 08014
La Sinopsis
L’obra està basada en fets reals. El 22 d’agost de 1972 dos homes atraquen un banc a Brooklyn, Nova York. La intriga comença quan la policia arriba abans que els atracadors Sonny i Salvatore abandonin el banc. Un robatori que havia de durar deu minuts es converteix en un segrest de catorze hores. Arribats a aquest punt, l’atracament esdevé tot un espectacle mediàtic. Televisió i centenars de curiosos s’apropen fins al banc novaiorquès. És llavors quan els espectadors, vertaders testimonis de l’atracament, empatitzen amb Sonny i Salvatore al descobrir el sorprenent motiu de l’assaltament.
Tarda de gossos és una història de violència, intriga i amor poc convencional dins el marc de la societat americana del moment marcada pels efectes del capitalisme i la guerra del Vietnam. Tarda de gossos mostra l’angoixa i la desesperació de la societat americana dels anys setanta que va lluitar per aconseguir una feina ben remunerada al mateix temps que s’enfrontava a la repressió policial i a la manipulació dels mitjans de comunicació.
La QUADRA MÀGICA ha adaptat Tarda de gossos tot mantenint l’essència de l’obra original. Val a dir que la pel·lícula de Sidney Lumet va ser guardonada amb l’Oscar al Millor Guió, raó de més perqué la selecció del text esdevingui una proposta interessant que no presenta cap tabú social. Tarda de gossos s’enmarca dins el panorama teatral actual de Barcelona. L’obra es relaciona amb propostes recents de l’escena catalana com American Buffalo de David Mamet o Coses que dèiem avui de Neil LaBute, ambdues dirigides per Julio Manrique.
El gènere i durada
Teatre Cafè. 1 hora i 30 minuts
Motius per anar-hi
L’espectador de Tarda de gossos tindrà la sensació de trobar-se al teatre alhora que al cinema. Diferents elements aconsegueixen aquesta sensació. L’espectador es trobarà amb què ell també forma part del esdeveniment. Ja l’entrada al teatre és tot un espectacle. Diferents policies assetjaran l’espectador en el seu camí a la butaca tot transmetent el neguit i la tensió que caracteritzen l’obra. Al mateix temps, els diferents actors observen paralitzats el públic que tot just comença a omplir la sala.
Al llarg de l’obra diferents seqüències del film original es reprodueixen en pantalla ajudant a crear un ambient únic que simula perfectament l’atracament a un banc. Durant els minuts previs a l’espectacle, un repartidor de crispetes trenca el silenci mentre es projecten famosos anuncis publicitaris i tràilers dels anys setanta. La banda sonora que acompanya Tarda de gossos ha estat pensada en el seu propòsit de transportar el públic a un thriller dels anys setanta.
El Repartiment
· Sonny - Josep M. Riera
· Salvatore - Josep Paradela
· Moretti - Pep Martínez
· Leon - Miquel López
· Miriam - Elisabeth Bonjour
· Jenny - Mireia Clemente
· Maria - Miriam Mantolán
· Mulvaney - Eduard Benito
· Howard- Elton Canga
L’actor més destacat
Josep Maria Riera, fundador de la companyía La Quadra Màgica Televisió: Ha participat en la pel·lícula Herois de Pau Freixas, a la sèrie Cuéntame de TVE i a La que se avecina de Telecinco. Teatre: Pentateatre Atòmic, Cabaret Pedrolo, PAU?
El Director
Serapi Soler
Tarda de gossos és l’òpera prima de Serapi Soler que s’estrena com a director de teatre. Soler cursa actualmente els estudis de direcció de cinema a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Tot i la seva joventut, té només 19 anys, compta ja amb una gran experiència com a director de curtmetratges. Serapi Soler es forma als 15 anys a la New York Film Academy de Londres després d’haver guanyat el 1r premi al Millor Curtmetratge al Festival Metropolis de Barcelona. Després d’estàncies a l’Àfrica, als Estats Units i a l’Índia, Soler realitza la seva primera sitcom televisiva com a guionista i director: WEEKEND. Una sèrie de tres capítols de 30 minuts cada un i per la qual TV3 ja n’ha mostrat interés.
Actualment, dirigeix la sèrie promocional de l’ESCAC, Jump Cut. L’any 2011 S es forma a la New York Film Academy aquest cop de Nova York. El mateix any el seu curt Black or White és seleccionat pel festival Notodofilmfest. Recentment, ha estat ajudant de producció del festival Hollyshorts Film Fest de Hollywood. En l’actualitat compagina la direcció de Tarda de gossos amb la de Jump Cut. La sèrie WEEKEND, produïda per Coupé Films, es troba en procés de negociació amb els diferents canals de televisió.
L’Escenografia
Ja l’entrada al teatre és tot un espectacle. Diferents policies assetjaran l’espectador en el seu camí a la butaca tot transmetent el neguit i la tensió que caracteritzen l’obra. Al mateix temps, els diferents actors observen paralitzats el públic que tot just comença a omplir la sala. Al llarg de l’obra diferents seqüències del film original es reprodueixen en pantalla ajudant a crear un ambient únic que simula perfectament l’atracament a un banc. Durant els minuts previs a l’espectacle, un repartidor de crispetes trenca el silenci mentre es projecten famosos anuncis publicitaris tràilers dels anys setanta. La banda sonora que acompanya Tarda de gossos ha estat pensada en el seu propòsit de transportar el públic a un thriller dels anys setanta.
L’Estil
Sidney Lumet estrena Dog day afternoon l’any 1975. L’obra edevé ja des de llavors un referent per a totes les pel·lícules del gènere. Al Pacino i John Cazale van ser els escollits per protagonitzar l’esbojarrada proposta de Lumet. Ambdós van rebre magnífiques crítiques i diverses nominacions als Oscars. L’obra dirigida per Serapi Soler es converteix en un homenatge al director Sidney Lumet, desaparegut al abril de 2011. Tarda de gossos pren com escenari la platea del teatre de manera que l’espectador queda directament implicat en la trama de l’obra. És així com els protagonistes aconsegueixen que el públic arribi a formar part de la funció i prengui consciència del que s’està representant en escena. L’escenari es conforma amb original proximitat a l’espectador. Al públic només el separa dels actors un plàstic transparent que simula el vidre de la oficina del banc on té lloc l’acció.
L’Autor
Sidney Lumet (Filadèlfia, Pennsilvània, 25 de juny de 1924 - Manhattan, Nova York, Estat de Nova York, 9 d'abril de 2011) fou un director de cinema estatunidenc. Format en la direcció teatral, va pertànyer a l'anomenada "generació de la televisió". Format al teatre i a la televisió, Sidney Lumet debuta en la carrera cinematogràfica a finals de la dècada de 1950. Cineasta prolífic, amb una obra molt heteròclita, desenvolupa un estil característic al si de dos gèneres concrets: el cinema policíac i la pel·lícula de judicis, dos estaments en els quals se sostenen les democràcies i que esdevenen un focus de corrupció latent.
Henry Fonda li dóna la seva gran oportunitat en el cinema confiant-li la realització de dues pel·lícules protagonitzades per ell: Dotze homes sense pietat (1957), versió cinematogràfica d'un drama per a la televisió amb una realització summament teatral, seguida de Stage Struck (1958), en la qual l'escenari es converteix en el protagonista. L'òpera primera de Sidney Lumet es va revelar com un títol ja mític fonamentalment per una suprema direcció d'actors i en l'honestedat dels seus plantejaments, dos dels trets més característics d'aquest cineasta. Algunes de les seves pel·lícules posteriors seran adaptacions d'obres de teatre de Tennessee Williams, Anton Txékhov o Arthur Miller, entre els autors més coneguts, o bé estaran impregnades d'alguna manera d'inspiració teatral com Tarda negra (1975). Les seves característiques serien la unitat de lloc i d'acció, abundància de diàlegs, posada en escena basada en la interpretació dels actors, utilització r! ecurrent del plànol seqüència.
A finals dels anys 50, ja dirigeix a les estrelles més grans en superproduccions com That Kind of Woman (1959) amb Sophia Loren i The Fugitive Kind (1960) amb la insòlita parella Marlon Brando i Anna Magnani. Lumet és encara un cineasta molt jove, però la seva capacitat per treballar ràpida i eficaçment adquirida a la televisió, constitueix una marca de fàbrica especialment valorada en el sistema de Hollywood, desitjós de rendibilitat.
Al llarg de la dècada següent, al costat de coproduccions europees típiques d'aquella època, com Trucada per a un mort (1967), una pel·lícula clàssica d'espies clàssica, firma una sèrie de pel·lícules amb temes més ambiciosos, en les que fa gala d'un tractament formal sovint original, com Long Day's Journey Into Night (1962), amb Katharine Hepburn com a mare de família; Punt límit (1964), una pel·lícula futurista que condemna en plena guerra freda la carrera armamentista, novament amb Henry Fonda; The Pawnbroker (1964), on el trauma patit per un supervivent dels camps de la mort (Rod Steiger) és expressat mitjançant un muntatge inventiu; The Hill (1965), la primera de les seves cinc col·laboracions amb Sean Connery Gran robatori a Manhattan (1971).
A partir de la dècada de 1970 la seva filmografia és cada vegada més eclèctica. Lumet passa d'un gènere a un altre: del clàssic amb grans estrelles com Assassinat a l'Orient Express (1974), adaptació d'una obra d'Agatha Christie, a Network (1976), un al·legat contra els mitjans de la televisió; de l'intimista i psicoanalític Equus (1977), al remake «urbà» de El magic d'Oz, El mag, amb Diana Ross i Michael Jackson (1978). Al si d'una obra rica i variada, Sidney Lumet ha aconseguit igualment desenvolupar un estil característic entorn de temàtiques recurrents. Igual com Scorsese, passeja la seva càmera pels carrers i els baixos fons de Nova York, el decorat de la majoria de les seves pel·lícules. Filma la seva ciutat fetitxe amb tota la seva majestuositat, però també en el seu costat més brut (magatzems abandonats, comissaries insalubres). Desprèn un cert naturalisme, completat per segons rols pintorescos, en pel·lícules que solen tenir com a marc els ambients cínics i corruptes de la policia, com per exemple Serpico (1973), El príncep de la ciutat (1981), Districte 34: corrupció total (1990), La nit cau sobre Manhattan (1996), o de la justícia Veredicte final (1982), Poder (1986) i L'advocat del diable (1993).
El 2005 va rebre l'Oscar honorífic per la seva trajectòria. Les seves darreres pel·lícules foren Declareu-me culpable (2006), que es basa en la història real, i Before the Devil Knows You're Dead (2007), la trama de la qual gira entorn de dos germans que organitzen el robatori de la joieria dels seus propis pares, però el pla no resulta tan perfecte com estava previst. Aquestes dues últimes obres d'un Sidney Lumet octogenari, i en especial la darrera, van recuperar el prestigi crític del director.
La Curiositat
Les projeccions audiovisuals amb seqüències de la pel·lícula de Sidney Lumet. A més a més la música i els anuncis projectats son propis del anys 70. Un repartidor de crispetes reparteix crispetes i pizza al públic. Finalment els policies son els acomodadors de l'obra que al moment d'entrar al teatre assetjen al públic ja des de l'inici del espectacle.
On Comprar les Entrades
Preu: 7.50 euros
